Francesca Bartrina i Martí (1968 – 2014)

La Xesca era una força descomunal d’energia i positivisme. Era impossible quedar indiferent davant de la seva presència. Influïa sobre tothom amb qui va entrar en contacte. És més: tots ens hem trobat emulant en algun moment, conscient o inconscientment, les seves coses, la seva forma de ser, comportant-nos amb més energia, deixant-nos vibrar amb la seva vitalitat. Va il·luminar el seu entorn i les persones que s’hi trobaven.

Però també tenia altres trets destacables, entranyables, que eren seus també. Era una persona molt intel·ligent. Molt culta. Molt anglòfila. Lectora. Transgressora. Entremaliada. Motivada. Treballadora. Molt lleial. Molt mare. Molt amiga.

Per a nosaltres que la vam conèixer a la feina se’ns fa difícil imaginar-la aturada, cansada, amb els ànims baixos. Segurament tenia els seus moments de feblesa, com tots, però no ho semblava.

Va viure intensament i va donar-nos molta vida.

————————————

Pots afegir el teu comentari. El formulari d’enviament figura al peu de la pàgina.

62 thoughts on “Francesca Bartrina i Martí (1968 – 2014)

  1. Dos anys, i pensem en tu cada dia, i demà encara més. Serà el nostre petit gran homenatge, perquè no hauria estat possible sense tu. Gràcies, gràcies, gràcies.

  2. Avui fa dos anys que et vam fer un acte de comiat inoblidable, a l’església de Banyoles. Et vam recordar tal com havies estat: generosa, riallera, mai amb un no per ningú, optimista i un somriure juganer.

  3. Avui fa dos anys que et vam fer un acte de comiat inoblidable, a l’església de Banyoles. Et vam recordar tal com havies estat: generosa, riallera, mai amb un no per ningú, optimista i un somriure juganer.

  4. Dos anys de nostàlgia. Amb els records intactes i l’agraïment d’haver-te pogut conèixer i compartir fragments de la vida.

  5. Remember me when I am gone away,
    Gone far away into the silent land;
    When you can no more hold me by the hand,
    Nor I half turn to go yet turning stay.
    Remember me when no more day by day
    You tell me of our future that you plann’d:
    Only remember me; you understand
    It will be late to counsel then or pray.
    Yet if you should forget me for a while
    And afterwards remember, do not grieve:
    For if the darkness and corruption leave
    A vestige of the thoughts that once I had,
    Better by far you should forget and smile
    Than that you should remember and be sad.
    Christina Georgina Rossetti

  6. Dos anys, i encara penso que ets de viatge a algun lloc paradisíac d’on no vols tornar. És com si encara fossis entre nosaltres. No t’oblido.

    Lydia

  7. Porteu-me llibres

    (fragment d’un text llegit arran de la inauguració del fons Francesca Bartrina, a la Biblioteca de Banyoles, dedicat als estudis de gènere, l’1 de març de 2016)

    “Porteu-me llibres”, aquest va ser l’últim encàrrec que la Francesca, la Xesca, ens va fer a les amigues de la Universitat de Vic, quan la vam anar a veure a Banyoles el maig del 2014. “Porteu-me llibres, sisplau”. Ella, que tants llibres havia regalat, ara ens en demanava. Li vam portar de bon grat els llibres De Nador a Vic, i Petjades de Nador, de l’escriptora Laila Karrouch, d’origen amazic i arrelada a Vic. Amb aquesta tria intentàvem resumir la complicitat compartida, amb Vic, amb l’escriptura de dones i amb la interculturalitat.

    Els llibres van ser el teló de fons de la complicitat acadèmica i humana que vam compartir a la Universitat de Vic amb la Francesca Bartrina les persones que la vam conèixer i treballar amb ella. Per paradoxal que sembli, el dia a dia de la vida acadèmica no deixa gaire temps per parlar de llibres per amor a l’art, ni en el nostre àmbit, el de les humanitats. Tanmateix, els projectes compartits ens ho facilitaven: el treball dins la col·lecció de llibres feministes Capsa de Pandora, d’Eumo Editorial i el CEID; la investigació sobre catalanes rellevants del segle XX dins el GETLIHC…

    En les assignatures compartides, de traducció teatral o audiovisual, vam assumir amb il·lusió el repte d’estrenar la docència i la recerca en aquests àmbits en els nous estudis de Traducció i Interpretació a la UVic-UCC. En les classes de doctorat que vam impartir, el fet d’intercanviar lectures ens permetia compartir no només què llegíem, si no com ho llegíem.
    Recordo, dels articles acadèmics que em passava la Xesca, el seu subratllat fort, decidit, amb anotacions al marge, fetes amb la seva cal·ligrafia personalíssima. Aquestes marques al text, al meu entendre, mostraven una lectura àvida, que dialogava amb sinceritat amb les idees dels llibres.

    Que consti que sé que ara parlo en una biblioteca, i que no s’espanti ningú: no vull fer una crida subversiva perquè tothom subratlli els 110 llibres que inauguren aquest fons, preciós i necessari. Només vull fer notar com el subratllat que han fet altres persones ens acosta, una mica, a la seva manera de llegir, i dialoga amb la nostra pròpia lectura.

    Com llegim? Des d’on llegim? Aquest tema va sortir en una classe que vaig impartir la setmana passada. La reflexió ve a tomb perquè la classe era en el màster d’estudis de gènere, en una assignatura que havia creat i impartit la Francesca Bartrina, juntament amb Teresa Cabruja. Comentàvem un text de la crítica feminista Diana Fuss que tracta justament de com llegim: nosaltres llegim els textos, però també els textos ens llegeixen a nosaltres. Com a lectores, en primer lloc, construïm el que llegim, perquè llegim aportant-hi tot el nostre bagatge vital i literari. Però també, en segon lloc, el fet de llegir ens transforma. Ens construeix. Revisc aquest doble vessant transformador de la lectura en repassar les lectures compartides tants anys amb la Xesca.

    L’actitud de Francesca Bartrina, fos davant de la feina, la literatura o la vida, era, en primer lloc, escoltar, atentament i amb sinceritat, el que han dit les altres persones i després incorporar-hi les aportacions pròpies amb generositat.

    “Primer la vida, després la literatura”, exclamava la Xesca davant de qualsevol projecte que l’entusiasmés, i que no fos estrictament acadèmic. Tanmateix, la dicotomia vida-literatura era ben falsa en ella, perquè llegia, i escrivia, amb avidesa, i perquè la seva vida va estar puntuada en tot moment per la literatura.

    “Porteu-me llibres”.

  8. “Jo puc dir que per a mi estimar-te
    ha estat com respirar, de fàcil.”
    (Montserrat Abelló)

    Després d’un any, encara t’enyoro més, Xesca.
    Pilar

  9. Só del futur que lleva.
    L’esdevenir roda sens treva:
    vull que s’acuiti el seu trepig
    i retre, en ell, l’ànima meva
    al que ultrapassi el meu desig.
    I aqueixa sort em sigui dada:
    passat el viure que em consum,
    enllà de pols abandonada,
    ésser, en millor diada,
    guspira anònima de llum.
    Josep Carner

  10. A una dona extraordinària i una amiga irrepetible, d’una escriptora també extraordinària i irrepetible:

    “L’única droga que no et mata -encara que et faci emmalaltir-, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria, diu Josep Brodski a propòsit de Nadiejda Mandelstam, la vídua del poeta rus desaparegut en un camp estalinià.

    Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l’escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega, que encara existeix.”
    Montserrat Roig a Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991: 19)

  11. Me habían hablado mucho de ella e intuía que tenía que ser una persona muy especial. Cuando la conocí en persona, su vitalidad y su alegría me deslumbraron. Apenas tuve tiempo de conocerla, pero jamás olvidaré su sonrisa.

  12. La vida és un regal. Ens n’adonem sempre que algú ens deixa. Ara bé, hi ha persones, com la Xesca, que, abans de deixar-nos, ja ens ho feia veure només de topar amb ella pel passadís. Pot ser és per això que no ens deixarà mai.

  13. Estimada Xesca,
    La darrera conversa que vaig compartir amb tú va ser al pati de la TF just després d’haver-te sentit pronunciant la Laudatio del Dr. Federico Mayor Zaragoza. Acabo de tornar a llegir el teu text i això m’ha fet recordar que em vas dir que preparar la Laudatio t’havia ajudat a apropar-te encara més a la seva obra. Em vas recomanar que llegís “¡Basta!Una democracia diferente, un orden mundial distinto” i m’ho vas dir plenament convençuda de què m’agradaria. Així eres tu. Sabies trobar les paraules que tocava dir a cadascuna.

  14. Lamentablement vaig tenir poca oportunitat de conèixer la Francesca, però les poques vegades que vaig compartir amb ella vaig tenir clar que es tractava d’una persona de grans valors i extraordinàriament compromesa amb la nostra Universitat.

    Joan

  15. Quan vaig arribar a la UVic, tothom em va posar-te d’exemple d’una investigadora exemplar i una companya excel·lent. Tot i que no hem tingut massa temps per poder compartir estones, n’estic segur que el teu llegat perdurarà a la Universitat.

  16. Xesca, trobarem a faltar la teva passió, la teva vitalitat, el teu optimisme. Sempre somrient i transmitint-nos la teva energia i les teves ganes de viure. Em considero molt afortunada d’haver-te conegut i et trobaré a faltar.

  17. Ens vam trobar per darrera vegada a Londres, al col·loqui Narratives de la malatia, Allà em vas dir com en secret que havies estat, tu també, malalta i que havies pensat molt en els poemes de la Maria-Mercè Marçal, de què jo parlava a la meva contribució. Molt. Te’ls havies fet teus. Amb aquell somriure que semblava que no podia ser…

  18. Xesca, mira que n’han passat, d’anys, i encara recordo perfectament el so de la teva rialla, l’energia i l’empenta que ens vas donar a tot a les teves classes i la teva generositat. Saps què? Al final un dels sectors pels quals vaig tirar va ser l’audiovisual, que tant vaig gaudir al teu costat i del qual em vas ensenyar tants secrets. I després d’anys de fer tele, avui, que m’ha sorgit l’oportunitat de deixar-te un missatge, he lliurat la primera pel·li per a la gran pantalla. I ara sé que no ha estat una coincidència. Una abraçada molt forta allà on siguis. Segur que deus estar rient, com sempre ho estaràs en el meu record.

  19. La mirada somrient de la Xesca m’acompanya quan penso en ella.
    …I ho trobo un regal immens.

  20. La Xesca era el somriure permanent. Algú que sempre sumava i que engrescava. Fa 5 mesos vaig fer la meva primera ponència en anglès en un congrés perquè ella m’hi va empényer, i a ella li vaig dedicar unes paraules de record en començar la meva exposició. Sempre li deuré i sempre li ho agrairé. Deixes un forat difícil d’omplir. T’estimem.

  21. Xesca, no solo fuiste mi profesora, sino una guía para seguir adelante en este mundo de la traducción con la mejor de las sonrisas: la tuya. Siempre tenías una palabra amable, un entusiasmo sin límites que sabías transmitir a todos y una vitalidad que nada hacía presagiar tu inminente viaje a un lugar lejano. Yo sigo aquí, pero sé que el día que llegue mi hora, volverán las interminables charlas que tuve la suerte de compartir contigo.

    Sigues siendo un ejemplo para mí y siempre lo serás.

    Una alumna en la que has dejado huella. Mi premio extraordinario de la licenciatura te lo dedico a ti, porque sin ti no habría podido conseguirlo.

    Hasta siempre.

  22. “oi que si?” o “com ho veus?”, frases constants de la Xesca, sempre construint ponts, sempre positiva… i acompanyades del seu gran somrís… She knew that everyone smiles in the same language🙂

  23. Anava perduda, sense rumb i desorientada… I “seven seconds” amb tu i la boira s’esvaïa, la rialla s’encomanva, l’optimisme creixia…

  24. La Francesca que vaig tenir el gran plaer de conèixer era pura energia, passió, amabilitat i gentilesa. També era coneixement, saviesa i exigència. T’animava a anar sempre més enllà i a fer un últim esforç per millorar encara més. Sempre recordaré aquella Francesca amb un somriure immens dibuixat als llavis, d’aquells que encomanen ganes de viure. Moltes gràcies Francesca per tot i per sempre.

  25. Saviesa, serenitat, sinceritat, somriure, subtilesa…, Vitalitat encomanadissa i desbordant de dona d’aigua…
    Res més indestriable de la teva personalitat per definir-te.
    Gràcies, Xesca, per la teva lliçó de vida.

  26. Recordo esperar les teves classes amb il·lusió i entusiasme i que deixessis anar algún dels teus comentaris que sempre ens feien esclatar en unes rialles ensordidores. Em sento orgullosa de pensar que he tingut una sort que molts ja no tindran: he pogut apendre de tu, he pogut riure amb tu i has compartit la teva frescor i felicitat, aixì com l’entusiasme per ensenyar-nos a nosaltres, els teus alumnes. M’has ensenyat a estimar la professió i a donar el 200 per cent, no només en això, sino en tot el que faci que per mi sigui important a la vida. Has set un exemple de valor, de fortalesa, de ganes de viure, d’alegria. Crec que la lliçó més important que ens podem emportar de tu és que rendir-se mai és una opció, i no ser feliç fins l’últim instant encara ho és menys.
    Gràcies Francesca.

  27. “Va escoltar-me un moment com un infant,
    somrient, i tanmateix vaig veure
    sota la blava credulitat del seu mirar
    l’esperit d’escriptora,
    a qui res no enganya.”

    D’un poema d’Elaine Feinstein, traduït per Montserrat Abelló. Tot pensant en la Francesca.

  28. I remember when, as I was sitting at my desk behind the bookshelves in a corner of the office, you would come in laughing to share an anecdote with Eva and the office was suddenly full of life and fun. Could I stay in a corner? Of course not! So I came out to join in your infectious joie de vivre. That’s my Xesca!

  29. Xesca,
    És en l’absència quan notes la presència… I és així, com encara et noto, és així com encara et sento. Com un perfum suau, m’has deixat impregnades les teves ganes de viure, el teu esperit entusiasta, els teus ànims en les tasques que emprenies. Una aroma que no té lloc en l’oblit sinó en el record perenne del teu trepitjar ferm. Et trobo a faltar.
    Esther.

  30. Generosa amb la teva intel·ligència i amb la teva energia vital. No hi havia setmana que no traguessis el cap per saludar i tenir una breu conversa sobre els nens, la feina o la vida. Encara penso molts dies que sento el teu riure animós pujant l’escales de la Masia.

  31. Era tota llum la Xesca, resplandia de cap a peus. La seva llum, tot el que va fer i ens va regalar- bona feina, ànims, somriures- segueix amb nosaltres. Un far que serveix de punt de referència.

  32. Et vaig conèixer dos anys enrere, i tot i que he pogut compartir pocs moments amb tu; tots els que he compartit han esdevingut molt grats per mi. Cada paraula teva desprenia alegria… I amb la mirada, ho deies tot!

    Sempre estaràs amb nosaltres!

  33. El nostre tracte va ser fugaç per raons circumstancials, però sempre em quedarà en la memòria el teu somriure tendre i il·lusionat, el teu dinamisme, la teva bonhomia quan emprenies o et proposaven algun repte, La teva estela de llum ha quedat per sempre entre nosaltres.

  34. Com costa acceptar que ja no hi ets! Vam compartir assignatures, alumnes, projectes, lectures, malatia, converses sobre la maternitat i la vida. L’únic consol ara és la certesa que has tingut una vida intensa i feliç!

  35. No recuerdo bien la ciudad dónde nos conocimos. ¿Birmingham o Sheffield? Lo único que recuerdo con toda nitidez es el tiempo que pasamos en la cafetería de la estación, al aire libre, hablando, riéndonos e incubando una amistad que habría de durar muchos años. Siempre risueña y positiva, contagiando alegría a tu alrededor. Me duele que ya no esté con nosotros. No es justo.

  36. Com resumir la petjada que va deixar la Xesca?

    Impossible, només, potser, amb 19 paraules, una per cada any que vam tenir la sort de compartir a la Universitat de Vic:

    Entusiasme, energia, generositat, optimisme, intuïció, humor, empatia, creativitat, dolçor, dol, lluminositat, tendresa, força, lucidesa, intensitat, resiliència, maduresa, vitalitat, coratge.

  37. Una mujer brillante, positiva, apasionada de la vida y con una sonrisa que sólo con verla te sentías bien. Gracias por transmitirnos tanto. Te echaremos de menos, sin duda.

  38. Càlida
    Espavilada
    Sàvia
    Carinyosa
    Amorosa

    Eres això i molts més epítets bonics. Només amb el teu somriure ja omplies el despatx quan teclejaves en silenci tots aquells emails adreçats a tanta gent, que devien trobar tan agradables de llegir. I el despatx vibrava amb la teva rialla refrescant, sonora, el dringar de la veu sempre fort i apassionat (les teves converses omplien tota l’estança, eren més públiques que privades…)

  39. Que guapa i Francesca estàs en la foto!
    S’hi veu la joia dels que saben viure i la bondat que ens il·luminava.

  40. Regalaves la claror del cimalt allà on anaves… —Vatua conques! —deia el pastor. I segueixo fent la ruta de la muntanya com tu també feies, acompanyat per les deveses florides que tu hi has deixat.
    Gràcies, Francesca.

  41. La teva vitalitat i generositat deixen petjada en cada pensament dels moments compartits. La nostra família -en Jaume, en Daniel, la Martina i jo- t’abracem per sempre.

  42. Nunca te vi. Solo decidí que dirigieras mi trabajo fin de máster después de haber sido tu alumna on line y el intercambio de aquellos correos (tímidos por mi parte, entusiastas por la tuya) me sorprendió y me hizo perder los primeros miedos. Nunca imaginé que no llegaría a conocerte y que no podría terminar mi trabajo contigo, pero no se me va a olvidar nunca esa mano generosamente tendida detrás de la pantalla de mi ordenador, tras el que casi se podía adivinar una sonrisa. Ese trabajo está dedicado hoy a ti y tu luminosidad ha llegado hasta mí a través de las personas que te conocieron.
    Gràcies.

  43. Te tuvimos con nosotros desde aquellas I Jornadas de Doblaje y Subtitulación de la Universidad de Alicante en el 2000, y ahora que no has podido venir a las VII somos más conscientes de lo inspiradora que ha sido tu presencia todos estos años y del vacío que crea tu ausencia.

  44. Jo vaig conèixer la Francesca quan ja estava malalta perquè aleshores treballava al servei de medicina nuclear de l’Hospital Josep Trueta de Girona, és a dir que per desgràcia ens veiem relativament sovint, però aquella desgràcia ens portaria en endavant moltes alegries perquè vam descobrir xerrant que el seu marit, en Jordi Sala, era professor meu en un màster que jo feia llavors a la Universitat de Girona, i vam riure molt; i vam descobrir també que els meus cosins germans de Roses, en Joan Ruiz i la Roser Sinyol, eren íntims amics vostres, i vam tornar a riure encara més; i per si això encara no fos poc, vam tornar descobrir que teníem una altra amiga en comú, la Gemma Redortra d’Eumo Editorial, i ja no vam parar de riure mai més juntes… És clar que el seu riure s’encomanava.

    Arrel d’ això sempre li deia a la Francesca que ella i jo no ens havíem conegut per casualitat sinó que estàvem predestinades a conèixer-nos… Eh que si Francesca?.

  45. La vaig conèixer personalment en un viatge a Verona, ara fa dos anys. Abans l’havia tingut com a professora virtual del Màster i havíem coincidit en reunions i altres actes, però no havíem parlat mai fins a Itàlia. La primera impressió va ser que era extrovertida, alegre, curiosa i un pèl xerrameca. Després del viatge, vam coincidir poc. El gener de l’any passat la primera persona que em vaig trobar després d’una convalescència de quatre mesos va ser la Francesca i es va interessar i preocupar moltíssim per la meva salut, em va fer sentir bé i afortunada. No la vaig tornar a veure més, però la dimensió humana que em va transmetre aquell dia us ben asseguro que la servo com un dels tresors que la vida, de tant en tant, et regala. Gràcies.

  46. Video instal•lació:
    • So d’un riure juganer
    • Perfum dolç de flors
    • A la pantalla es projecta una llum que passa del blau al rosa i al violeta
    Així et recordem.
    Tot l’equip d’Eumo Editorial

  47. Creo que muchos compartirán lo que siento: Xesca tenía la capacidad de ver tus mejores cualidades y de hacerte sentir la persona más competente, más generosa, más guapa y… más importante. En realidad, era ella todas estas cosas a la vez. Muchísimas gracias, Xesca!!!

  48. C’est dans la langue de Molière, Voltaire ou Simone de Beauvoir que j’écrirai ces quelques mots, en hommage à un des derniers désirs de Xesca, celui de reprendre l’étude du français.
    De bon matin, sourire aux lèvres, armée d’une énergie débordante, auréolée d’un enthousiasme à toute épreuve, elle saluait :
    “-Bon dia, preciosa![…] Trobo aquest projecte excel·lent!”
    Comment ne pas se laisser séduire et emporter dans un tourbillon d’optimisme?
    Sa générosité avec ses collègues était entière, sans arrière pensée, C’est si rare!
    Les anecdotes concernant Xesca remontent à la mémoire, font sourire ; son absence … pleurer.

  49. Et recordo sovint i valoro molt haver tingut la gran sort de poder-te conèixer (encara que no fos més que uns pocs anys). Em queda la recança de no haver pogut començar juntes aquell article del qual havíem parlat més d’una vegada, perquè segur que encara hauria pogut aprendre una mica més de tu.

  50. Omplies el despatx d’optimisme i energia amb la teva veu alegre i el teu somriure ampli. Trobo a faltar les nostres converses de mare a mare.

  51. Recordo la seva manera de conversar, sempre transmetent vitalitat. Particularment, la recordo parlant amb l’Eva Espasa: totes dues simultàniament, a tota velocitat i sense aturar-se… però entenent-se perfectament!

  52. Les seves paraules preferides eren “excel·lent” i “genial”. Tot ho veia així, de manera positiva. Res no l’aturava i, al mateix temps, era amable i cordial amb tothom, fossis un alumne, un company de feina, un desconegut… Jo la vaig tenir de professora de Teories de la Traducció durant el curs 1996-1997, quan crec que va començar a impartir classes a la UVic; també, en un seminari de Traducció Audiovisual del programa de doctorat, i això devia ser cap a l’any 2002, si no recordo malament; en aquella època, va animar-me a publicar la meva primera traducció literària; finalment, vaig tenir la sort de convertir-me en companya de feina seva, després d’incorporar-me com a docent a la UVic el 2003. I per si això no fos suficient, va ser la meva codirectora de tesi. Poc més d’un any després de defensar la tesi, ens deixava.

    Vaig tenir el privilegi de compartir amb ella grans moments i grans converses. Va ser una de les poques persones que es va atrevir a donar-me alguns consells molt sincers quan vaig començar a treballar a la UVic. El seu suport era incondicional.

    Xesca, ja saps que, allà on siguis, bonica, penso cada dia amb tu.

  53. La vaig tenir poc temps (de fet, sol al primer any de grau). No obstant això, si te la trobàves pel passadís, allà on sigués, sempre oferia un somriure o algun comentari que alegrava el dia… A més a més, sempre comentàvem entre els companys que la Francesa havia aconseguit convertir una assignatura que era ‘un tostón’ en una cosa fins i tot divertida. Recordaré sempre la seva alegria tan contagiosa.

    Esther

  54. He explicado esta anécdota varias veces:
    Como alumna online que soy, solo te vi en los exámenes. Sin embargo, nunca olvidaré la única vez que nos vimos en persona. Fue en el pasillo, antes de entrar al único examen que tuve contigo. Sin haberme visto, ni hablado nunca antes conmigo, ni con la compañera que estaba conmigo en ese momento, te paraste delante de nosotras, nos llamaste por nuestro nombre y nos saludaste. Me quedé impresionada y pensé que eras especial. Eso dijo mucho de tí.

  55. Cada cop que et recordo em ve al cap el teu somriure, que encomanava l’entusiasme amb què feies i vivies les coses. Anaves escampant la teva energia pertot arreu i, malgrat que ens has deixat, la teva petjada no s’esborrarà mai. Et trobem i et trobarem a faltar…

    Bon viatge, allà on vagis!

    Una abraçada,

    Teresa Miret

  56. Hola, fue un placer ser tu alumno. No olvidaré nunca la oportunidad de poder hacer ese título aparte de subtitulación y doblaje, ni tus ideas sobre la traducción de publicidad. Muchas gracias por tu generosidad.

    Un saludo

    Roberto Hernáez

  57. Sharing a car from Vic to Girona with you was always a pleasure.
    The road was treacherous but you were never.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s